← MUNDO HOPPER

ESMORZARS AMB SPIRIT

GILEAD, EDELWEISS I BILL «BOJANGLES» ROBINSON.

«“NORMAL” ÉS ALLÒ A QUÈ T’ACOSTUMES».

—Vosaltres sou especials. La fertilitat és un do de Déu. Us va deixar intactes amb un propòsit bíblic.

Igual que Bilhà va servir Raquel, vosaltres servireu els líders dels Fidels i les seues esposes estèrils. Portareu els seus fills per elles! Ai, quina sort teniu! Quin privilegi!

Aquestes paraules formen part de l’encés discurs de tia Lydia en The Handmaid’s Tale —El conte de la serventa—.

The Handmaid’s Tale
The Handmaid’s Tale

La referència bíblica es troba en Gènesi 30:1-8. Raquel no pot tindre fills amb Jacob, així que li entrega una esclava, Bilhà, i s’apropia dels fills que aquesta té: Dan i Neftalí. Gilead utilitza així el relat per justificar la violació de dones i l’apropiació de la seua descendència.

En aquell moment, Janine riu i diu «Fuck you». Sense fer espòiler, només diré que li ix molt, molt car, com qualsevol acte de rebel·lia en la sèrie.

Poques sèries he vist tan belles estèticament i, alhora, tan crues. És una oda contínua a la desesperança.

A Washington Handmaid with metal rings sealing her mouth
A Washington Handmaid with metal rings sealing her mouth

A Gilead primer se suspén la Constitució amb la promesa que serà temporal. Una vegada desapareixen els mecanismes amb què la població podia oposar-s’hi, comencen a retirar específicament els drets econòmics, laborals i civils de les dones.

Una de les arquitectes d’aquesta situació és Serena Joy Waterford, interpretada per Yvonne Strahovski. Abans de Gilead, Serena era escriptora, conferenciant i activista conservadora. Havia publicat A Woman’s Place —El lloc de la dona— i defensava una mena de «feminisme domèstic».

Fa uns anys probablement ens hauria semblat una ficció inversemblant. Ara Savanna Faith Stone afirma en congressos multitudinaris que el marit hauria de votar en nom de la família. També tenim l’HHS i l’ICE separant mares dels seus fills.

The Handmaid’s Tale mostra com es desenvolupen els sistemes feixistes. Rarament arriben anunciant-se com a feixistes. Primer modifiquen una paraula, retiren un dret que semblava secundari, assenyalen un grup i converteixen una excepció en costum. Quan la societat comprén el relat complet, ja fa massa temps que viu dins d’ell.

Aquesta última idea es veu molt bé en una altra sèrie, The Man in the High Castle —L’home del castell—.

The Man in the High Castle
The Man in the High Castle
The Man in the High Castle · the American Reich flag
The Man in the High Castle · the American Reich flag

Encara que, en la realitat de bojos en què vivim, en el fotograma de la bandera que mostrem quedaria més apropiada una estrela de David, en aquesta ficció distòpica, el nazisme ha guanyat la Segona Guerra Mundial i el Japó i Alemanya s’han repartit els Estats Units. L’acció transcorre el 1962, quan molts joves ja han nascut dins del sistema. Joe Blake ho explica molt bé quan intenta incorporar-se a la resistència.

Diu que son pare li va parlar d’un temps en què els homes eren lliures, però reconeix: «NO SÉ REALMENT QUÈ ÉS LA LLIBERTAT».

En les dues sèries apareix contínuament la metàfora de la granota bullida: si llances una granota a l’aigua bullint, intentarà fugir immediatament; si la poses en aigua tèbia i augmentes la temperatura a poc a poc, s’acostumarà al canvi i no percebrà el perill fins que siga massa tard. June fins i tot la utilitza quasi literalment.

Curiosament, en la intro de The Man in the High Castle sona una versió d’«Edelweiss».

Encara que molta gent creu que és una cançó popular austríaca, es va compondre per a un musical estrenat el 1959 i portat al cinema el 1965: The Sound of Music —Somriures i llàgrimes—. La cançó té un paper fonamental com a símbol de resistència. Von Trapp la canta primer a casa amb la família i després, al teatre, tot el públic acaba cantant-la.

The Sound of Music (1965)
The Sound of Music (1965)

La cançó es va crear aleshores, però el simbolisme de la flor alpina és molt anterior. El seu nom, per cert, es tradueix com a «blanc noble».

Edelweiss · Leontopodium alpinum
Edelweiss · Leontopodium alpinum

A l’Alemanya de finals dels anys trenta hi havia molts grups d’adolescents dissidents, però dos van ser especialment coneguts. Els primers foren els Pirates de l’Edelweiss. Utilitzaren la flor com a símbol, encara que sembla que al principi no triaren ells el nom: la Gestapo els el va donar despectivament. Al començament eren una mena de boy scouts, feien excursions i molts procedien de zones alpines.

A la flor se li han atribuït resistència —sobreviu al fred, el vent i l’altitud—; valor —aconseguir-la exigia escalar llocs perillosos—; i amor i entrega —oferir-la demostrava que algú havia arriscat la vida per la persona estimada—.

Asterix in Switzerland
Asterix in Switzerland

Fins i tot en Astèrix a Helvècia, de René Goscinny i Albert Uderzo, l’edelweiss és l’ingredient indispensable d’un antídot: una metàfora perfecta de la resistència contra el verí.

La utilitzen per salvar un romà —i jo no soc gaire partidari del seu imperi—, però és un qüestor honrat, enverinat per investigar la corrupció del governador romà.

L’altre grup de dissidents antinazis contemporani dels Pirates de l’Edelweiss fou el dels Swingjugend, immortalitzats per Thomas Carter en Swing Kids —Rebels del swing—, una pel·lícula que cal veure, encara que segurament ja l’has vista.

Swing Kids (1993)
Swing Kids (1993)

Tres anys abans, Hitler havia intentat convertir els Jocs Olímpics de Berlín en un aparador de la suposada superioritat ària. El protagonista acabà sent Jesse Owens, un atleta afroamericà que guanyà quatre medalles d’or. El mateix règim que després perseguiria els joves per ballar música afroamericana havia vist com un home afroamericà dominava el seu major espectacle esportiu.

Hitler mai no va donar la mà a Jesse Owens. Es poden contar diverses versions, però això és cert. El que potser s’ha repetit menys és la resposta d’Owens: «HITLER NO EM VA MENYSPREAR; VA SER EL NOSTRE PRESIDENT QUI EM VA MENYSPREAR. EL PRESIDENT NI TAN SOLS EM VA ENVIAR UN TELEGRAMA».

Els qui es penjaren la medalla de defensors de la llibertat i alliberadors d’Europa del nazisme mantenien una societat segregada. En la guerra moriren uns 400.000 nord-americans i entre 26 i 27 milions de soviètics, que encara no han superat del tot l’eco demogràfic.

Jesse Owens · Berlin 1936
Jesse Owens · Berlin 1936

Jesse Owens va viure plenament la Swing Era, però una imatge va unir els dos mons per sempre: acabat de tornar de Berlín, fou fotografiat en un assaig del Cotton Club al costat del llegendari ballarí Bill «Bojangles» Robinson i les ballarines del chorus line.

Jesse Owens and Bill ‘Bojangles’ Robinson · Cotton Club, 1936
Jesse Owens and Bill ‘Bojangles’ Robinson · Cotton Club, 1936

Bill «Bojangles» Robinson fou un dels ballarins de tap més importants de la primera meitat del segle XX. Nascut a Richmond, Virgínia, el 1878, començà ballant al carrer i acabà triomfant en el vodevil, Broadway i Hollywood.

Va aparéixer en unes setze pel·lícules, diverses amb Shirley Temple —entre elles The Little Colonel, The Littlest Rebel i Rebecca of Sunnybrook Farm—, i protagonitzà Stormy Weather amb Lena Horne. En una indústria profundament segregada, es convertí en un dels artistes afroamericans més famosos i ben pagats dels Estats Units.

The Little Colonel (1935)
The Little Colonel (1935)
Stormy Weather (1943)
Stormy Weather (1943)

Va morir pràcticament arruïnat, entre altres coses per la seua extraordinària generositat. El 1933, després de veure com dos xiquets afroamericans quasi eren atropellats, Robinson pagà de la seua butxaca un semàfor al costat d’una escola de Richmond. Hui una estàtua recorda el gest en la mateixa intersecció.

El seu funeral reuní desenes de milers de persones i fou conegut popularment com «l’alcalde de Harlem».

Aquest article és un homenatge a Bill «Bojangles» Robinson, als qui lluitaren contra el feixisme, el racisme i la xenofòbia, i als qui van patir i continuen patint per això.

Hi hagué un temps en què, per lluitar contra la injustícia, calia prendre la Bastilla o marxar fins a Versalles com les mítiques Dames de la Halle. Sí, sí, ja sé que allò acabà en Napoleó, però no era la idea. En aquesta part del món tenim el privilegi de poder fer-ho introduint un paper en una caixa. Un desafiament enorme.

The Women’s March on Versailles · 1789
The Women’s March on Versailles · 1789

De totes les situacions complexes en què ens posa la vida, triar el costat correcte de la història quasi mai em sembla una d’elles. Si eres capaç d’identificar la part dèbil, és eixa.