GUY RITCHIE, SANT VALENTÍ I JELLY ROLL MORTON.

És increïble com està de bé Guy Ritchie. Enguany s’han estrenat les segones temporades de The Gentlemen i MobLand, Young Sherlock i la pel·lícula In the Grey.

Young Sherlock, meh, però és cert que jo no soc partidari de traure els personatges de la seua època de referència i construir-ne seqüeles o preqüeles.

No li veig el sentit a veure un Wolverine decadent i amb panxeta en Logan, ni adolescents startrekers… Amb permís de la pel·lícula original Young Sherlock Holmes (1985). Però les altres dos són unes grans sèries. The Gentlemen és molt més Guy Ritchie: realment n’és el guionista i director, i està basada en la seua pel·lícula, però MobLand té el seu segell indiscutible.

És curiós que Ritchie faça trenta anys que ens conta la mateixa història i sempre siga diferent. Bàsicament, històries de gàngsters o de gent que vol ser-ho i que sovint pren decisions horribles. Amb un estil inconfusible.

En el capítol 6 de la segona temporada de The Gentlemen, Eddie i Bella tenen la típica discussió quotidiana sobre agafar el Ferrari o l’hidroavió per a anar a Suïssa (qui no l’ha tinguda alguna vegada?). Eddie vol agafar el Ferrari, però Bella diu que no hi caben les maletes. Eddie insistix que s’arriba abans en cotxe i que els envien les maletes. Com que no es posen d’acord, Bella proposa una carrera: ella agafarà l’hidroavió i ell, el Ferrari. El gir de la sèrie en este punt és mític, per a bé o per a mal.

I ací sona «Oh, Marie», de Louis Prima. La seua família era d’immigrants italians molt pobres i vivien a Tremé, Nova Orleans. Per cert, hi ha una sèrie molt ben valorada que es titula justament així.

Louis va créixer escoltant jazz i cançons del folklore italià. Admirava Louis Armstrong i King Oliver i, per descomptat, el creador del jazz: Jelly Roll Morton. O, almenys, així és com ell s’autodenominava. Curiosament, Morton va créixer a uns pocs carrers d’allí.

Jelly sempre va estar en eixa línia fina entre la legalitat i la il·legalitat. En una ocasió el van apunyalar i va haver-hi rumors que havia sigut perquè no va voler pagar al syndicate, un grup de gàngsters que cobraven als artistes per «protegir-los». Ja vos imagineu de qui.

Guy Ritchie, en realitat, beu d’una tradició que, curiosament, porta una vida paral·lela als orígens del jazz.

Hollywood va rebre grans crítiques per popularitzar la figura del gàngster carismàtic. És cert que no la va inventar: personatges com Al Capone — Scarface — havien fet un treball enorme per a blanquejar la seua imatge i semblar herois davant de l’opinió pública, però Hollywood els va popularitzar i els va donar un carisma tremend. Ni tan sols successos com el Sant Valentí sagnant de febrer de 1929, en què van metrallar set hòmens i ni tan sols hi era el que buscaven, van acabar amb eixa fascinació. Sempre admirem els gàngsters.

Hi ha una comèdia mítica de Billy Wilder, amb Tony Curtis, Jack Lemmon i Marilyn Monroe, que pren com a punt de partida justament eixe succés: Some Like It Hot —Con faldas y a lo loco—. En la primera edició d’este article no hi havia esta pel·lícula perquè no havia relacionat el principi, però algú ha tingut el detall de recordar-m’ho.

A més d’esta obra mestra, hi ha altres tres pel·lícules «conegudes» que fan referència a un Sant Valentí sagnant: The St. Valentine’s Day Massacre (1967), de Roger Corman, que conta els successos de Chicago; My Bloody Valentine (1981), una pel·lícula de terror de sèrie B en què un assassí vestit de miner fa estralls; i el seu remake, My Bloody Valentine 3D (2009). Estes dos últimes no tenen relació amb la matança. Si la de 1981 és inqualificable, la seua versió en 3D de 2009 em deixa sense paraules.

Entre les primeres pel·lícules de gàngsters hi havia The Public Enemy, Scarface i Little Caesar, però la llista és interminable. The Godfather està considerada una de les millors pel·lícules de la història, i Brian De Palma va fer una reinterpretació de Scarface, amb Al Pacino, que està molt ben valorada. Com dic, la llista és interminable. Tant fa que sapiguem que són delinqüents: si tenen els millors diàlegs, els millors cotxes i no hi ha regles per a ells, els admirarem. I Guy Ritchie li ha donat un gir genial a esta idea.

Com deia, Jelly Roll Morton es movia en eixa fina línia del buscavides… i es considerava el creador del jazz. La modèstia no era el seu fort. Fins i tot duia un diamant incrustat en una dent. Guy Ritchie tampoc hauria hagut d’esforçar-se massa amb el vestuari.

Havia començat tocant el piano als bordells de Nova Orleans, però reduir-lo a un personatge pintoresc seria prou injust. Morton va ser un dels grans compositors i arranjadors dels primers temps del jazz. Darrere del tipus que presumia d’haver-ho inventat tot hi havia un músic que sabia perfectament què feia.

Una de les idees que defenia Jelly era el «Spanish tinge», el toc espanyol: la influència de l’havanera i altres ritmes afrocaribenys en el jazz.

El més trist és que, mentre el jazz continuava creixent, ell es va anar quedant arrere. La seua discogràfica el va deixar en 1930 i, a finals d’aquella dècada, la seua època d’èxit semblava molt llunyana. Va morir en 1941, just quan començava a recuperar-se l’interés per la música dels pioners de Nova Orleans.

Però abans va tindre una última oportunitat de contar la seua versió. En 1938, Alan Lomax el va gravar per a la Biblioteca del Congrés dels Estats Units. Assegut al piano, Jelly va passar més de nou hores, repartides en diverses sessions, tocant, cantant i parlant de música. Ell volia deixar clar el seu lloc en la història; Lomax volia conservar aquell món que Morton duia al cap. Per una vegada, les dos ambicions van encaixar perfectament.

Un pianista de bordells, un diamant en una dent i un home entestat que ningú li llevara el paper protagonista. Ritchie faria una gran pel·lícula amb eixa història.