Ai, Harlem! Ai, Harlem! Ai, Harlem!
No hi ha angoixa comparable als teus rojos oprimits,
a la teua sang estremida dins de l’eclipsi fosc,
a la teua violència granat, sordmuda en la penombra,
al teu gran rei presoner amb un vestit de conserge.
Estic segur que la primera imatge que ens ve al cap si sentim «la bola negra» és el billar i la seua bola número 8. I la idea que perds si la fiques abans d’hora. El color negre s’ha associat sovint amb allò negatiu, igual que la part esquerra del cos (destra i sinistra).
Les dos pel·lícules més mítiques que he vist sobre billar són The Hustler (1961) —El buscavidas— i The Color of Money (1986). La primera, dirigida per Robert Rossen, i la segona, ni més ni menys que per Martin Scorsese. Les dos estan protagonitzades per un brutal Paul Newman, i l’última, també per Tom Cruise, que no l’espatla massa. Les dos estan basades en novel·les de Walter Tevis, escriptor i jugador de billar i escacs. Una altra de les seues obres va arribar a la pantalla amb una adaptació encara més coneguda, esta vegada en format de minisèrie: The Queen’s Gambit —Gambito de dama—.
Curiosament, en cap de les dos es juga a bola 8, una de les modalitats més conegudes del billar americà. En El buscavidas es juga a straight pool, que és bàsicament un joc de puntuació, i en la segona, a bola 9, una altra modalitat amb regles diferents. Són dos pel·lícules que realment cal veure.
Tanmateix, el concepte de «bola negra», associat a alguna cosa negativa, és molt més antic.
Ja en l’antiga Grècia s’usaven boles blanques i negres per a sortejar els jurats dels tribunals. No em referisc a la votació que va donar origen al terme «ostracisme» en l’antiga Grècia i per la qual al pobre Temístocles, abans un heroi, el van desterrar per deu anys. En aquell cas, es votava amb un òstracon o xicoteta peça de ceràmica en què s’escrivia el nom de la persona a qui volies «indicar-li l’eixida».
Les lògies maçòniques també votaven l’acceptació de membres mitjançant boles blanques i negres: blanques per a acceptar i negres per a rebutjar. A partir d’ací, moltes societats van utilitzar este sistema per a acceptar o rebutjar membres.
I així és com es diu l’última pel·lícula dels Javis, La bola negra. Una pel·lícula que està molt relacionada amb Lorca. Ho dic d’esta manera per a intentar fer zero espòilers.
Vaig anar a veure-la sense expectatives molt altes, tant pel gènere al qual creia que pertanyia com pel tema de la Guerra Civil espanyola, que no és dels meus preferits. Però, com que tenia a veure amb Lorca, hi vaig anar.
És una gran pel·lícula, que segur que cal veure per moltes raons. Ací ho deixe.
Tots coneixem la trista història de l’escriptor, i crec que el seu final figura com un dels episodis més vergonyosos de la història del nostre país. De totes les coses que passen per la ment humana, una de les que més surrealista em sembla és que a algú li puga preocupar a qui estimen o amb qui es giten els altres, o que fins i tot puga sentir que això l’afecta.
Quan això es convertix en el fet que l’Estat exercix el terror sobre un grup de persones, com va ocórrer després, ja és incomprensible.
Una cosa curiosa és que Lorca va arribar a Nova York en juny de 1929, unes setmanes després que s’haguera estrenat After Seben. En esta pel·li ix Shorty George, amb música de Chick Webb.
No tenim constància que Lorca la vera, però sí que sabem del cert que va visitar Small’s Paradise, un dels clubs més famosos de Harlem i en el qual admetien clients afroamericans, cosa que no passava en locals com el Cotton Club.
També sabem del cert que va veure cantar i ballar els afroamericans perquè va escriure: «Els negres van cantar i van dansar. Però quina meravella de cants! Només es pot comparar amb ells el cante jondo».
Del seu viatge a Nova York ens va deixar el seu llibre Poeta a Nova York i, dins d’este, el poema El rei de Harlem, al qual pertanyen els versos amb què comença este article.
També sabem que l’escriptora afroamericana Nella Larsen i ell es van fer amics, i que ella el va introduir en els ambients culturals del Renaixement de Harlem, en els quals, per descomptat, estaven molt presents el jazz i el lindy hop.
El mateix any que Lorca va arribar a Nova York, Larsen va publicar Passing, que és una obra fonamental per als estudis literaris queer.
.png)
Relacionada també amb aquell ambient estava la mítica cantant de jazz i blues Bessie Smith, coneguda com l’Emperadriu del Blues, d’una generació semblant a la de Lorca i Larsen i una figura molt important per a la cultura queer. Vivia a Filadèlfia, però viatjava a Nova York per a gravar i participar en la seua vida cultural. I va tindre diverses relacions reconegudes amb dones.
La seua única pel·lícula va ser St. Louis Blues (1929). Va gravar amb Louis Armstrong, Benny Goodman i Coleman Hawkins, i diverses vegades la van acompanyar Fletcher Henderson i James P. Johnson.
Este article és un homenatge a Bessie Smith i un reconeixement a Lorca i a tants que van patir per la intolerància dels altres.